Eleccions 2012: Panorama polític i social - Una visió electoralista

Per primera vegada unes eleccions seran quelcom més que un mer procés rutinari de consulta que es repeteix cada quatre anys. Per primera vegada, i d’una manera clara una manifestació popular trenca la dinàmica alienadora de la classe política catalana, fins al punt, que ha arribat el moment de canviar l’status quo de la nostra petita pàtria. 

Ens trobem en un moment clau després d’anys on l’independentisme ha anat fent passos en ferm cap a la llibertat. Aquest procés d'anys de feina va arribar el seu punt culminant amb la manifestació del passat 11 de setembre. Aquest esdeveniment històric amb centenars de milers de persones al carrer reclamant un estat pròpi pel principat de Catalunya acabaria portant al President de la Generalitat a la convocatòria d'unes eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari després de l'aprovació al parlament d'una declaració per part de la majoria dels partits per assentar les bases per una consulta per l'autodeterminació a curt termini.

Cal dir però que no totes la forces polítiques i socials parteixen d’una mateixa base, és essencial per aquest fet que em disposo a sintetitzar en un o dos paràgrafs el Dragon khan pel qual estan passant la majoria de partits i organitzacions polítiques i socials al Principat de Catalunya.

CiU sembla que està ben encarrilat per arrasar als pròxims comicis electorals. Un líder claríssim, que a més ha rebut ara fa unes setmanes enrere la complicitat de la portaveu de l'ANC. Alhora CiU té l'engranatge i el treball d'imatge realment treballats (com ho demostren les declaracions de Mas pràctica i exclusivament des del Palau de la Generalitat en els moments clau). Un partit que de moment i ja en plena campanya electoral tots els seus militants semblen anar tots a una.

Mentrestant, la secció territorial del PSOE a Catalunya és la gran incògnita d’aquestes eleccions ningú sap si trauran 22 o 15 diputats. El partit socialista es troba clarament dividit, confrontat i amb dues parts clarament diferenciades i remant en direccions oposades. 

Així doncs, d’una banda la meitat d'aquest partit va amb un segle d’endarreriment predicant postulats anti-independentistes i pretensions de voler reformar la constitució i les institucions espanyoles. Mentre l’altre meitat del partit va, tan sols, 30 o 40 anys tard, tal i com mostra el darrer manifest presentat en el si d’aquest partit, volent primerament encaixar Catalunya amb Espanya i alhora voler imposar a Espanya una reforma que el 90% de la resta de CCAA no vol, o més ben dit no s’ho han ni plantejat perquè ni els hi va ni els hi ve.

El PP ha fet una aposta clara per l’espanyolisme, el centralisme, la prepotència i les polítiques neoliberals. Llegint i escoltant les seves propostes i declaracions, què voleu que us digui, sempre és d’agrair que et diguin les coses clares i a la cara, a diferència d’altres formacions espanyoles presents a Catalunya. 

No obstant, la coletilla del discurs de la por que volen instaurar a Catalunya és una nova manera de fer el préssec (que suma el PP al seu llarg historial de força política colonial a Catalunya), ja que per sort bona part dels catalans i catalanes ja el tenim més que superat.

Respecte les forces independentistes; no hauria d’estranyar a ningú que no s’arribi a grans acords en el si del món independentista (ERC – SI – DC), doncs tal i com apuntava fa una mica més d’un any en un article publicat en  aquest mateix bloc la situació dista molt de l’actual situació de l’esquerra nacional basca (llegiu-lo aquí). 

Cal dir que si jo fós militant d’Esquerra o SI estaria ben emprenyat i certament decebut. Emprenyat, perquè els personalismes no poden posar barreres a una coalició entre forces que són del mateix calibre, i certament decebut, perquè han perdut la opció de ser la segona força al parlament. Aquest darrer punt hagués estat clau no només pels republicans sinó també per la legitimació del procés que s'albira. En altres paraules, que davant la opinió pública hauria quedat la mar de bé que la primera i la segona força d’un parlament es posin d’acord en un full de ruta cap a la independència principatina.

Els que poden estar contents, amb el paper galdós que estan fent ERC i SI, són els cuperos que amb tota aquesta trifulga, pot haver-hi més d’un i d’una que, amb la desil·lusió i el desengany amb ERC i SI, acabin sumant-se al projecte de la CUP, la qual cosa suposaria un vot afegit a tot aquell vot de base al qual s'aspira a aglutinar. Des del meu punt de vista, no em puc estar de dir que si ERC, SI, Rcat i DC haguessin arribat a un acord hagués estat molt difícil per la CUP fer-se un lloc al Parlament del Principat. 

Sens dubte, però aquesta formació es troba en un procés completament diferent de la resta de partits, prioritzant la veus des de baix, i alhora, els caracteritza un tarannà diferent. A més de il·lusió de l'estrena i un marc clar de Països Catalans. D’altra banda, però, tota aquella gent de l’esquerra independentista que ha fet xerrades amb Bildu de protagonista, i després, sense ni tan sols reflexionar, diuen no a qualsevol tipus de coalició amb altres forces polítiques ja siguin independentistes (vegis ERC o SI) o reformistes (vegis ICV o EUiA). Doncs jo no acabo de veure la diferència entre ERC i/o SI amb Aralar i/o EA, o bé entre ICV i/o EUiA amb EB.

Ciudadanos, una formació que es troba a cavall entre el lerrouxisme i el feixisme, amb un rerefons clarament espanyol i espanyolitzador, que a base de mentir intenta fer-se un lloc estable entre la classe política catalana.

Mai uns sindicats (CCOO i UGT) s’havien trobat tan allunyats de la classe treballadora. Resultat clar del desencadenant del descrèdit que s'han guanyat a pols els sindicats majoritaris, els quals estan tan o més acostumats que els polítics a viure de la bicoca. Des del meu punt de vista han acabat esdevenint uns dels principals traïdors a la causa dels treballadors i treballadores dels darrers 25 anys. A més, de trobar-se lluny dels postulats independentistes. Desconec el posicionament de la CGT,no obstant cal dir que a diferència dels sindicats majoritaris, no renúncia a tenir una posició idiològica clara en les seves mobilitzacions. Mentre que els únics sindicats per l'alliberament nacional i de classe continuen sent minoritàris (Intersindical-CSC i COS), tot i que, poc a poc van agafant forma arreu dels Països Catalans.

Dit això, voldria acabar tota aquesta dissertació fent una crida i animar-vos a prendre partit en aquests moments històrics que s'estan vivint al Principat de Catalunya i treballar perquè la independència dels Països Catalans, un objectiu tàctic, comenci el pròxim 25 de novembre. I sobretot, perquè el 25 de novembre poguem començar a parlar d'estratègia, d'una nova constitució catalana, és a dir, quin país volem.