2014, l’any de la consulta, conseqüència de grans mobilitzacions (manifestació febrer 2006, juliol 2010, setembre 2012 i cadena humana del 2013), però també de dècades de lluita de l’esquerra independentista, d’anys i anys a la trinxera sentint-nos a dir que érem uns eixelebrats i uns idealistes que això de la independència ni tan sols arribaria mai a sortir als diaris, avui l’esquerra independentista, inextricablement, fem un pas enrere.
Avui març de 2014, les condicions objectives són pertinents per tal que celebració d’un referèndum d’autodeterminació per la lliure emancipació del poble de Catalunya tingui lloc. No com un pas per consolidar un nou estat, sinó com un pas per consolidar una nova manera de transformar les condicions i canviar l’estat de les coses d’un sistema que es mostra caduc i abocat a crisis sistemàtiques que afebleixen les classes treballadores.
Avui 9 de març del 2014, les condicions subjectives en l’esquerra independentista són les necessàries i suficients per presentar-se a unes eleccions, les europees, que entre d’altres oportunitats ens brinda la de fer present l’esquerra independentista arreu dels PPCC. No obstant, la seva màxima representant als ulls de catalans i catalanes, la CUP, ha decidit no concórrer a la cita. Aquesta decisió té tres conseqüències no assumibles per una organització de caire revolucionari:
- L’abandonament de les persones que se senten partíceps del projecte de la CUP en tant que independentistes, i es reconeixien amb la manera de fer-ho de la CUP.
- L’abandonament de les classes populars que volen i estan conscienciades per votar una opció de ruptura, la única opció que aposta clarament per un trencament amb el sistema establert.
- Però el què em sembla més lamentable és l’abandonament tan dels uns com dels altres, prenent decisions d’aquesta transcendència lluny de l’assemblearisme insígnia que representa aquest canvi d’idiosincràsia en el saber fer de la CUP. Convertint-nos en autèntics professionals de la política prenent decisions des del Consell Polític.
Sabem que el liberalisme no té la necessitat de la igualtat, perquè sabem que el liberalisme genera desigualtats. I sabem, per tant, que el liberalisme suposa una amenaça a la democràcia. Motiu incontestable per ser en el si de les seves institucions, per entrar altra vegada el cavall de Troia a les institucions i per dur més enllà el propi discurs, alhora, bastint consciències i estratègies des del municipi. No donar-nos opció de vot a les classes treballadores més conscienciades i negar-nos la possibilitat de dur aquest discurs arreu, més que prudència o maduresa política sembla covardia, o pitjor, infantilisme polític.
El canvi de les circumstàncies mai no canvia per voluntat natural o lleis de la naturalesa, així com no ho fan les crisi o els processos revolucionaris, és imprescindible la presencia del subjecte, i amb la decisió presa estem renunciant a ser part, objecte i subjecte. Acceptant que les condicions venen donades pel sistema, pertant pel capital, ens estem suïcidant com a subjecte. No hi ha dubte que la nostra capacitat de resolució, es troba d’acord amb la voluntat i capacitat de transformar l’estat de les coses, i alhora amb la nostra capacitat d’intervenció.
“Mentre no tingueu força per dissoldre el parlament burgès o qualsevol altre institució reaccionaria, esteu obligats a actuar en el si de les esmentades institucions precisament perquè encara trobem en aquestes obrers alienats pel clergat i pel sistema, en els racons més perduts de les terres, o per contra, correu el risc de convertir-vos en simples xarlatans.”
V.I.Lenin, Abril de 1920
