El gran problema d'ICV i el PSC és el 3%

Després de cinc anys d'aflorament d'un independentisme latent en la societat catalana des de feia anys, fruït del canvi generacional i un procés de presa de consciencia col.lectiva, n'hi ha que encara no s'han adonat d'on som, però sobretot cap on estem anant.

Discurs del mètode. La independència com a tàctica.

Del discurs d'Artur Mas el punt cabdal és la decisió de formalitzar un mandat democràtic a les urnes, Independència Sí o Independència No. Tanmateix, del seu discurs, excel·lent sigui dit de passada, se'n desprèn aquella temerositat de qui no acaba de controlar l'esdevenir dels fets. No obstant, podem afrontar els dos pròxims anys de manera molt diferent, d'una banda podem aguantar Artur Mas 2 anys més fins al 2016 i continuar en l'ostracisme i l'absoluta decadència intel·lectual i econòmica, o bé aguantar Artur Mas en una llista per assolir la independència en 6 + 18 (mesos), aquesta és la oferta.

Del discurs d'Oriol Junqueras, feixuc, nerviós, però parlant clar del què, en diré que tenint en compte que ja li van fotre 'partía i doblà' el proppassat 9N era d'esperar que prengués distància. D'una banda, no em puc estar de dir a tots aquells qui se'n queixen que o bé no s'han llegit el llop i les cabretes o bé es vanten d'usar el xantatge com a discurs i mètode polític. D'altra banda, la proposta d'Oriol Junqueras posa la Candidatura d'Unitat Popular i noves formacions sobiranistes altra vegada a la taula del procés cap a la independència cosa que la proposta d'Artur Mas no feia. Així doncs, tal vegada no era una proposta tan tan tan unitària... oi?

La Unitat Popular no Podemos perder el tiempo

La unitat popular no surt a la televisió per ser escollits a les urnes, surt a la televisió com a conseqüència d'haver estat escollits a les urnes. Banalitzar els moviments de bagatge polític d'anys de militància de base, és la mort del socialisme del segle XXI. Només cal veure què va fer el PSOE amb les associacions de veïns o què van fer alguns d'esquerres de debò amb el PSUC, i com ambdós han acabat formant part i essent els principals garants de l'statu quo i la classe política.

Segurament, pels amants de "fem les coses ràpides que estem fatal", Podemos enlluerna a més d'un. Però les meves reserves cap a aquest moviment i ara organització política fruït de l'embrió d'un grup d'universitàris agafant el guant del 15M, sobretot madrileny, dista molt de les experiències municipalistes de base de Catalunya. De fet no tenen res a veure.

Malgrat tots els malgrats, hi som per vèncer!

#11S2014: "O povo és quem mais ordena"
Un primer pensament en veure la bestiesa sense precedents a nivell mundial d'una mobilització com la que vàrem viure el proppassat onze de setembre, m'evoca automàticament a un pensament per tota aquella feina dels imprescindibles de casals i ateneus populars independentistes que han apretat fort durant molts anys per arribar fins aquí. Així mateix  com per la voluntat i l'il·lusió imparable d'inspiració rebel dels moviments pels drets civils de M.L.King i des de la ferma convicció de fer les coses de baix a dalt.

11/9 - 9/11: faltes de respecte al procés

La primera falta de respecte al procés d'autodeterminació aflora, no pas per part de CiU, sinó amb la no presència d'ICV i EUiA el dia de la signatura del 9N. És inversemblant, i només s'explica per com de desbordats estan per un moviment que fa mesos que els ha passat per sobre. ICV tenien la obligació històrica de ser allà on les institucions plasmaven en Llei i Decret allò q el moviment social més ampli d'aquests darrers 35 anys, l'independentista, ha legitimat al carrer. Així doncs, els socialdemòcrates conservadors s'han autodeterminat en la seva comoditat en l'statu quo per poder-lo seguir criticant in eternum.